Un aplaudiment a coses que passen abans que s’obri el teló

Entrada en mà, travesses la porta, t’asseus, s’apaguen els llums. A la platea, un reguitzell d’ulls ben oberts, grans i joves, apunten a l’escenari, encuriosits, apassionats, emocionats. Es fa el silenci que precedeix la tempesta d’emocions... Comença l’espectacle!

Comença d’aquella manera. Perquè l’espectacle, o com a mínim la seua cocció, havia començat bastant temps enrere, uns quants mesos abans. Amb aquelles idees boges que que es van llençar al buit, sense xarxa de protecció. Algunes morien estampades, mentre altres van sobreviure, entrellaçant-se per anar conformant allò meravellós i únic que passa a l’escenari quan els llums s’encenen.

El que allí veurà el públic sol ser el resultat d’una llarga cocció, on, certament, hauran passat moltes coses. Us confessem que a la Baldufa ens va el foc lent, i en aquesta cocció reposada, en aquesta cura pel detall, hi ha uns dies que per a nosaltres són sempre essencials. Uns dies on renunciem a la família, on ens allunyem dels nostres entorns habituals (aquest seria el preu a pagar) per submergir-nos totalment, 24 hores al dia i 7 dies a la setmana en el procés d’assaig. I ho fem en un entorn amb professionals, tècnics, productors, que doten de gran qualitat aquesta part final de la creació d’un espectacle. Un espai i un temps d’immersió total, on les creacions prenen la forma definitiva. Aquests espais són les residències, i, després de molts anys gaudint-les, pensem que és necessari reconèixer les virtuts del model que té el nostre país veí.

El model de residència de creació francès aporta recursos i professionals per fer bé la feina. L’administració entén que generar aquests espais de creació és important per als artistes i dota el seu treball de qualitat. El que s’aconsegueix va més enllà d’un nivell d’assaig òptim. Es teixeix un projecte cultural (de teatre, de poble o de ciutat) amb una mirada transversal, on mentre es cou l’espectacle hi ha un treball de mediació amb l’entorn, on hi tenen cabuda contrapartides com les activitats paral·leles de formació a les escoles. I on també es propicia la creació de públics previs, un treball de llarg recorregut que les residències a França també faciliten.

Segurament no descobrim aquí les sopes d’all quan insistim que la cultura vol temps, espai i condicions. I en això convé agrair a països com França que marquin el camí, i treballar perquè aquest model de residència transversal sigui cada cop més habitual a les nostres contrades.